El Museu de l'Exili recupera la memòria de les germanes Úriz i el seu pas per Girona

Van ser professionals de l'ensenyament a les escoles normals de magisteri de Catalunya durant l'època republicana

girona | ddg

La feina de recuperació de la memòria històrica que porta a terme el Museu de l'Exili de la Jonquera s'encarna en una nova exposició en les germanes Úriz, dues dones "de gran preparació intel·lectual i de gran coratge polític" que es van dedicar a l'ensenyament i van treballar, entre altres llocs, a la ciutat de Girona. La mostra De Badostáin a Berlín oriental. Història i compromís de les germanes Úriz, inaugurada ahir, compta amb textos i imatges, a més d'un muntatge en vitrines on es mostren publicacions de l'època que evidencien els canvis que s'estaven duent a terme en el camp educatiu.

Amb guió, recerca i textos de Manuel Martorell-Elizondo (Navarra, 1953), periodista i historiador, l'exposició que es podrà visitar fins al 26 de febrer de 2017, també inclou altres documents relatius als pas d'aquestes dues professionals de l'enseyament per les escoles normals de magisteri de Catalunya i les seves relacions amb altres exiliats republicans.

Pepita Úriz Pi (Badostáin 1883 - Berlín Oriental, 1958) i Elisa Úriz Pi (Tafalla, 1893 - Berlín Oriental, 1979) es van dedicar des de ben joves a la pedagogia, tasca no sempre agraïda al primer terç del segle XX en un Estat espanyol en què l'ensenyament en general patia una enorme manca de recursos i, a més, tenia un marcat caire conservador arran, sobretot, de la

forta influència que hi tenia una Esglèsia catòlica que era contrària als corrents pedagògics més innovadors que s'estaven aplicant en alguns paísos europeus. En ser professores a les escoles de magisteri de Girona, Lleida, Tarragona i Barcelona, les germanes Úriz van arrelar profundament a la Catalunya dels anys vint i durant l'epoca republicana i la Guerra Civil.

La seva aposta per la renovació en el camp educatiu les va portar a ser unes defensores entusiastes dels corrents pedagògics més avançats. Gràcies als seus estudis realitzats en diverses estades de formació a Suïssa, Bèlgica i França, van accedir a conèixer en profunditat mètodes pedagògics de renovadors com Dalcroze, Montessori, Decroly, Calparède, Freinet i Piaget.

Com a formadores de mestres a Catalunya van ser les principals introductores d'uns mètodes i tècniques que desafiaven l'ensenyament i moral tradicionals.

Durant l'època de la dictadura de Primo de Rivera, no van ser poques les polèmiques i denúncies de què van ser objecte i que van haver d'afrontar. En paral·lel, la seva trajectòria professional també va comportar que assumissin un profund compromís social, que es mantindria al llarg de tota la seva vida.

Durant els anys de la Segona república van ser impulsores de les primeres organitzacions feministes i de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE), principal sindicat del professorat i mestres vinculat a la UGT. En aquests mateixos anys, ambdues esdevenen militants comunistes.

En plena Guerra Civil a Espanya, les germanes van estar estretament vinculades al PSUC i a la FETE-UGT, on van ocupar alguns càrrecs rellevants. El marit d'Elisa Úriz era Antoni Sesé, líder sindical de la UGT i Conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya, que va ser assassinat a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937.

 

La defensa dels drets de les dones i els infants va ser una constant en la seva trajectòria. Quan la Guerra s'acostava a la seva fi, Pepita Úriz va ser nomenada directora general d'Evacuació i Refugiats pel govern de la República. El paper de les dues germanes va ser molt destacable en l'organització de les colònies infantils durant el conflicte.

L'ocupació franquista de Catalunya les va portar a França. Allà es va iniciar el seu llarg i definitiu exili. Una època plena de dificultats arran de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

En aquest període van participar activament en la resistència contra el nazisme a França on van perdre alguns dels seus millors amics. El seu compromís contra el franquisme les va conduir, durant el seu exili a França, a formar part d'organismes com la Unión Nacional o la UME (Unión de Mujeres Españolas Antifascistas).

Com a militants comunistes en plena Guerra Freda, el 1951 es van veure obligades a abandonar França i a refugiar-se a Berlín Oriental. Acusades falsament, com molts altres companys i companys, de ser agents soviètics, van ser expulsades. Durant aquells anys, Elisa Úriz va ser una de les principals promotores de la instauració, per part de la ONU, del Dia Internacional del Nen, l'any 1954. A Berlín Oriental van viure fins a la seva mort, Pepita el 1958, i Elisa uns anys més tard, el 1979, sense que els fos possible veure de nou el lloc on havien nascut.

El cas de les germanes Úriz exemplifica la implacable persecució que la dictadura franquista va realitzar en la comunitat educativa que havia promulgat nous mètodes pedagògics durant la república.